Les malalties de fusta de la vinya causades per fongs fitopatògens, entre elles l’esca o llampat, l’eutipiosi, el ‘braç mort’, la malaltia de Petri i el ‘peu negre’ són un dels principals problemes fitopatològics del sector vitivinícola arreu del món. L’interès per la investigació sobre el decaïment de la vinya, i en concret sobre les malalties de la fusta, s’ha incrementat en les dues últimes dècades. Es creu que els factors involucrats en l’augment de la incidència de malalties de la fusta a la vinya, tant jove com adulta, han estat els canvis registrats en algunes pràctiques culturals, com ara una menor protecció de les ferides de poda i la reducció del control sanitari en el material de propagació. També s’ha apuntat a la prohibició de l’ús del arsenit sòdic, agent protector de les ferides de poda, del qual se suposava una certa eficàcia en el control d’aquestes malalties. En línies generals, la situació fitosanitària de la vinya a Espanya és similar a la descrita en d’altres països vitivinícoles, observant-se des de la dècada dels 90 un augment progressiu de la incidència de les malalties de la fusta.
Des de fa dues dècades aproximadament, es considera que les malalties de les plantes joves i adultes estan estretament relacionades entre si, i que es fa necessari abordar de forma conjunta l’estudi dels aspectes biològics i les mesures de control. (Prof. Jordi Luque Font – IRTA – Presentació de la Comunicació sobre “Malalties de fusta de la vinya: biologia i control” – Congrés SmartFruit)
Recollim aquí les idees de la conferència “PER QUÈ LES VINYES CADA VEGADA VIUEN MENYS? ACCIONS PREVENTIVES” del Prof. Bernardo Royo el proppassat 19/05/16 a la Jornada organitzada a Vilafranca del Penedès per el Cluster Vitivinícola Català INNOVI sobre “Reptes de la viticultura de qualitat: empelt i reempelt” a la que vam assistir.
Com cal plantejar la plantació per aconseguir un raïm de qualitat i unes vinyes que durin molts anys?
1- EL SÒL
2- TÈCNIQUES DE PLANTACIÓ
3- EL MATERIAL VEGETAL
4- PRÀCTIQUES VITÍCOLES
________________________________________
1- EL SÒL
Característiques que fan un sòl adequat per a la plantació de vinya:
-sòl profund, franc, fresc i ben drenat.
-equilibrat des del punt de vista mineral.
-mínima quantitat de matèria orgànica, només la suficient per a mantenir l’estructura del sòl. Si estem per sobre d’aquests nivells segur tindrem problemes per fer una bona viticultura.
-sòl sa, net d’agrobacteris, nematodes, etc…
Només així serà possible gestionar l’stress hídric, que és un dels punts clau en el maneig de la vinya i en la prevenció de les malalties de fusta.
2- TÈCNIQUES DE PLANTACIÓ
Un factor important és la densitat de plantació. Condiciona el creixement, l’estat sanitari i la qualitat de la producció del raïm.
Quan parlem de plantacions per a fer raïm de qualitat, són aconsellables densitats de mitjanes a altes, així aconseguim plantes mes petites i més fàcilment controlables. Actualment tenim un problema: no es disposa de patrons enanitzants ben adaptats a les nostres condicions edafoclimàtiques. Encara treballem amb els patrons que es van obtenir a finals del segle XIX, per tant hem de treballar amb patrons vigorosos.
Una densitat elevada només serà possible en el tipus de terrenys que hem comentat abans, amb fertilitat moderada i amb un estricte control de l’stress hídric.
En la “viticultura moderna” els estudis sobre diversos sistemes de formació han anat dirigits a la facilitar la mecanització. Probablement si s’haguessin plantejat les investigacions amb un altre objectiu o des d’un altre punt de vista no estariem parlant ara del problema de la disminució de la longevitat dels ceps.
Des del punt de vista de longevitat, un sistema de formació serà millor com menys talls i menys renovació de fusta vella demandi.
A principis del S. XX ja era un problema l’esca. Alguns investigadors van observar que la probabilitat de trobar esca en formacions tipus Guyot era molt més alta que les formacions en cordó o vas. En principi el sistema de formació en sí mateix, sembla que no hauria de ser-ne la causa. I doncs, quína podria ser la raó? l’obsessió de mantenir vara i pulgar quan més propers possible al tronc, fa que el viticultor faci -a la pràctica- amb sistema Guyot, més talls sobre fusta vella i això genera problemes.
3- EL MATERIAL VEGETAL
Parlem de sanitat del material vegetal. Cal tenir clar que l’actual sistema de certificacions, no té com a requisit qu
e el material a comercialitzar estigui lliure d’aquests fongs. De fet, amb els sistemes actuals, no es posible que un viverista garanteixi un material vegetal lliure de fongs que afecten la fusta. Però és important senyalar que, el fet que hi siguin presents, no determina que es manifestin. Només sota algunes condicions de stress seran actius i produiran danys al cep.
Un altre tema en el que cal tenir cura és la conservació de la planta empeltada, des que s’arranca fins que es replanta. S’han de mantenir en tot moment unes bones condicions d’humitat i temperatura de manera que no sofreixi dessecació. Quan s’ha de fer un transport llarg, o bé perquè es retrassa la plantació pel motiu que sigui, pot passar que el material pateixi una dessecació parcial. Això fa que la velocitat d’arrelament de la planta al sòl durant el primer mes, sigui molt lenta i pot tenir una incidència decisiva en la proliferació de fongs de fusta. Resulta primordial mantenir en tot moment les condicions idònies per tal que el sistema radicular sigui actiu des del minut 1, això fa que la planta estigui menys estressada i ja hem dit abans que l’stress és la clau de la proliferació dels fongs de fusta.
4- PRÀCTIQUES VITÍCOLES
En els primers anys de plantació
Tres objectius clars:
– afavorir desenvolupament radicular, prioritzant el creixement del sistema radicular sobre el de la part aèria
– moderar el vigor dels sarments
– ser pacients en la velocitat de formació i entrada en producció
Quan més creix la part aèria més creix l’arrel, però també és cert que quan més creix la part aèria, la relació entre el creixement de la part radicular i la aèria és menor. Si busquem que la relació entre creixement radicular i creixement aeri, es mantingui >1, és a dir, que creixi més l’arrel que la part aèria -al menys en teoria- ens veurem obligats a limitar el creixement aeri.
Com ho podem fer? Atorgant atenció especial a l’agostament, tant en la seva qualitat com en la data d’inici.
L’època de màxim creixemet aeri coincideix amb l’època de mínim creixement radicular. Les arrels creixen molt, abans que s’inicii el creixement vegetatiu ràpid, i també a partir del moment en que s’inicia l’agostament a l’estiu, per tant, si podem avançar l’agostament afavorirem el desenvolupament radicular.
També sabem que un sarment que s’ha d’agostar, quan més creix, més triga a agostar-se. En aquell que creix menys, la parada del creixement té lloc abans, s’inicia l’agostament abans. Com que això és el que volem durant els primers anys, hem d’aconseguir sarments menys vigorosos. Com ho farem? repartint el vigor en un major nombre de sarments perquè cada un creixi menys.
És més important moderar el vigor de cadascun dels sarments que minoritzar el creixement de la planta. Busquem un creixement moderat però, encara més important, busquem vigors moderats dels sarments.
Mesures que contribuexen al creixement radicular:
-plantar quan abans millor: les arrels són actives abans que la part aèria, convé que quan els borrons es moguin, les arrels ja estiguin ben agafades i, a ser possible, actives.
-bona preparació del sòl
-maneig de l’aigua: ni stress ni asfixia. Regs moderats amb la freqüència que indiqui la evapotranspiració, evitant situacions de stress.
-en les vinyes que es reguen, és recomanable tenir posat el sistema de reg -a falta de connectar els tubs- abans de plantar, de manera que si per exemple a les 14:00 s’ha acabat de plantar a les 17:00 comencem a regar, per activar quan abans el creixement radicular.
-quan usem la tècnica de l’empelt a camp, tenim la planta amb el sistema radicular ja molt desenvolupat, cosa que representa un avantatge, però cal fer-ho molt bé.
-durant aquests primers anys, s’ha d’aportar una nutrició pensant en que la planta és molt petita, ull excessos de nitrogen tant en aport directe com provinent de la mineralització de la matèria orgànica!.
-evitar la colocació de protectors -si és possible-, creen microclima poc favorable i, en tot cas, afavoreixen el creixement de la part aèria.
Durant l’estiu no tenim l’objectiu de formar tronc (1er any) sino de fer créixer el sistema radicular, per això procurem repartir en diversos sarments. A l’hivern deixarem a dos borrons el millor dels sarments i aquesta serà la base del futur tronc.
Al segon any objectiu sí que serà formar tronc, ja des de l’estiu afavorirem més (tot i que no excessivament) un sarment que els altres, així quan acabi l’any, ja tindrem tronc format (encara no els braços).
Al tercer any, ja hem de pensar en formar els braços a l’hivern.
A la quarta fulla, iniciem poda verda, es formen els pulgars, i podem comptar amb una producció petita inicial.
És molt important ser pacients en la formació i en l’entrada en producció. Si tenim produccions objectiu de 6000 ó 8000 kg (dependrà de varietat, condicions de l’any, etc…) però això s’ha d’aconseguir a l’any 7 ó 8 ó 9, mentrestant hauriem d’anar augmentant poc a poc, no voler una gran producció de bon començament.
Hi ha un índex que cada viticultor pot mesurar fàcilment -amb un simple peu de rei- a la seves vinyes i que ens dóna idea de com cal actuar l’any següent. Aquest índex és la mesura del creixement de la secció del tronc conforme el cep va fent anys. Quant creix d’un any a l’altre? la diferència entre entrades/sortides va a reforçar les estructures permanents (també les arrels). A vegades pot haver-hi creixements negatius, anys en que el tronc es fa més prim, l’hem sobreexplotat i això és posar les condicions de stress que propiciaran l’afectació pel conglomerat de fongs de fusta.
Durant el periode adult
Dos objectius clars:
– moderar creixement
– minimitzar ferides de poda
A totes les zones de cultiu, hi ha un factor limitant que controla el creixement. El factor limitant que controla creixement en les zones vitivinícoles en latituds més al nord és la curta durada de l’estiu i un baix nombre d’hores de llum, així es comprèn que sigui prioritari per a ells maximitzar el dosser foliar (= relació entre fulles i raïm) ja que necessiten tenir captors de llum tan potents com sigui possible, però aquí no és aquest el factor limitant del creixement , aquí és l’stress hídric, per tant aquí objectiu és controlar aquest aspecte.
Per això és fonamentals afavorir arrels que es desenvolupin en profunditat. En qualsevol tipus de sòl, la majoria de les arrels exploren entre els 15 – 70 cm, pero les arrels que aprofundeixen més són clau per reduir l’stress hídric a l’estiu. Permeten mantenir força hores l’activitat fotosintètica tot i que s’aturi el creixement vegetatiu.
En un sòl profund, com el que venim mencionant, a inici de brotació normalment està ben dotat d’aigua. A mida que avança el cicle es va dessecant de dalt cap a baix i, cada vegada, la proporció d’arrels amb situació d’activitat va disminuïnt. Tot i això, és possible que en el verolat o més tard, encara hi hagi una proporció d’arrels -les més profundes- suficient per a mantenir el cep en un estat d’activitat fotosintètica.
Tècniques conreu: han de ser raonades a peu de finca, en base a mesures que es facin a la pròpia finca. Pot ser d’interés mesurar l’evolució del diàmetre del tronc al llarg dels anys. Igualment mesurar el creixement dels sarments al llarg de la temporada… quína secció em dona millor rendiment enològic?.
Poda: la poda d’hivern és la que té més repercusió. Cal fer una poda ben feta independentment del sistema de formació. Això vol dir: la mida dels talls ha de ser la mínima possible, cal deixar fusta de guarda, es contempla la possibilitat que el cep ramifiqui i, si és possible, cal protegir les ferides de poda. Tenir en compte aquests aspectes, afavorirà la continuitat del fluxe de saba, i és el remei més important que pot posar el viticultor per retrassar, dificultar o impedir el desenvolupament dels fongs de fusta.
Deixar fusta de guarda. Podar com més lluny possible de l’últim borró a respectar. Xupons, cal respectar els borrons de la corona perquè si s’enrasa, i es talla massa arran, el que fem es afectar a les conduccions vasculars de les branques en les que s’inserten.
En la fusta de dos anys igual, deixar una fusta adequada, tenint en compte que qualsevol ferida de poda produeix una dessecació cap a l’interior (en forma de cuña) amb una profunditat aproximadament igual al diàmetre del tall.
Tenir en compte la ramificació del cep; a vegades tenim la mania que tant en els cordons com en Guyot, els caps han d’estar ben enganxats al braç per un tema estètic, en canvi en el vas, no passa tant, els solem deixar més alts. Per quína raó, no podem deixar més fusta també en els altres sistemes de formació?.
Si és possible planificar la poda quan no hi hagi previsió de pluja. Les 2 a 4 setmanes després del tall, és el periode de màxima sensibilitat a la contaminació. Podar i que plogui és un problema.
Protegir les ferides amb pasta de poda, amb o sense fungicida. És més important posar una barrera entre la ferida i l’inòcul que l’efecte del producte antifúngic. El dia que surti al mercat una presentació cicatritzant en spray, segur que facilitarà molt aquesta feina que moltes vegades no es fa per una qüestió de costos.
Sempre que sigui possible és millor cremar la fusta de poda i, en cas que es trituri, incorporar-la una mica al sòl per evitar la dispersió d’infestacions.
*********************
Us deixem aquí l’enllaç a una presentació sobre aquest tema que us pot resultar aclaridora.
Dani Porqueras
Tècnic vinya, olivera i fruita
tel. 637 536 415
