La colza és un cultiu amb un desenvolupament important de biomassa, una varietat híbrida, ben desenvolupada pot assolir una alçada de més de 2 m i produïr una gran quantitat de ramificacions que, en desflorir, es traduiran en tavelles i, per tant, en collita.
Té gran facilitat de “compensació“, és a dir, cada planta desenvolupa branques per a ocupar tot l’espai disponible al seu voltant. Així, una colza híbrida, sembrada excessivament espessa, habitualment es tradueix en moltes tiges de petit diàmetre, molt creixement en alçada buscant la llum, i poca branca. Com a consequència hi ha poca tavella i poca grana.
Considerem que hi hauria d’haver unes 25 plantes/m2 a la sortida d’hivern, però precisament per aquesta capacitat de compensació, hem vist que fins 10 plantes/m2 ben distribuïdes i vigoroses, són suficients per a obtenir una bona producció.
Ahir vam penjar un post sobre dicotiledònies difícils de controlar enmig del cultiu en postemergencia, us parlàvem de les compostes. Avui us en presentem una altra família conflictiva: les brassicàcies (abans crucíferes). És evident que l’aparició de plantes de la mateixa família que el cultiu establert: sinapis, diplotaxis, capsella bursa pastoris, sisymbrium, raphanus, cardamine,… és un problema que pot mermar greument la producció segons el grau d’infestació a la parcel·la i no hi ha sol·lució herbicida que, respectant la colza, elimini les altres crucíferes.
